dimecres, 11 de desembre del 2013

Olor de Colònia, Sílvia Alcàntara

Any de publicació: 2009
Editorial: Edicions de 1984
Gènere: Històric, novel·les de colònies industrials
Novel·la comentada amb l'autora, Sílvia Alcantara, a la tertúlia del divendres, 13 de desembre, a la biblioteca de Martorelles.
 Va ser una tertúlia molt enriquidora que Sílvia Alcàntara va cloure amb un poema (Al meu país la pluja) musicat pel mateix Raimon i que podeu trobar a la biblioteca. El poema fa referència a l'educació franquista que va rebre la pròpia autora, Raimon i que és molt present també a Olor de Colònia:

dijous, 28 de novembre del 2013

Feliçment, jo sóc una dona, Maria Aurèlia Capmany

Any de publicació: 1969
Editorials: Nova Terra, 1969 / Laia, 1983 / Barcanova, 1994; 2011
Pàgines: 294
Gènere: Clàssics de la literatura catalana


Novel·la que explica la història d'una dona, Carola Milà, que es reinventa a ella mateixa per tornar a néixer de nou. Una dona pràcticament sense passat que substitueix el pes de l'estirp per una altra mena d'assumpció col·lectiva: la de la seva condició de dona. 

La comentarem el divendres 29 de novembre a les 18h amb l'Elisabet Quesada, mestra especialista en temes de feminisme. 

Abans de la tertúlia projectarem aquest documental editat per TVC: 

I fins a final de mes tothom que vulgui pot visitar l'exposició 
"Maria Aurèlia Capmany des de Betúlia" a la mateixa biblioteca.



Si t'ha agradat potser també t'agradaran:
Betúlia / Maria Aurèlia Capmany
Mala memòria / Maria Aurèlia Capmany
El Segundo sexo / Simone de Beauvoir 


dimecres, 2 d’octubre del 2013

VICTUS, d'Albert Sánchez Piñol

Autor: Albert Sánchez Piñol
Any de publicació: 2012
Editorial: La Campana
Pàgines: 605
Gènere: Històric



El divendres 25, a les 19h, vam comentar la novel·la a la biblioteca.
Què en vam dir?

La novel·la més venuda per Sant Jordi i més prestada a les biblioteques aquest any va agradar força a les 25 persones que van participar de la tertúlia.
Es van destacar especialment les relacions de guerra i poder, la reinterpretació del mite de la diada i d'alguns personatges històrics com Rafael de Casanova o Antonio de Villaroel.
La novel·la es va comentar serveix per "conèixer com eren les guerres i el país en aquella època (principis del segle XVIII)". En la línia de la recerca i divulgació històrica actual, de donar més protagonisme a la societat civil i a personatges quotidians i anònims enlloc de les figures mítificades per les classes dirigients, que es tendeixen a analitzar actualment amb més objectivitat.
També van despertar la curiositat d'alguns lectors els detalls arquitectònics de la novel·la sobre les construccions militars, que estan il·lustras àmpliament entre mig de la trama del llibre, com també ho estan alguns personatges històrics que hi apareixen en reproduccions de quadres de l'època.
El to entre la ironia i el sarcasme de la novel·la va convèncer a la majoria de lectors i acosta la novel·la, segons el mateix autor, entre els gèneres històric, d'aventures i la picaresca.
Des les tres parts del llibre (Veni, Vidi, Victus, jugant sarcàsticament amb la frase de Juli César Veni, Vidi, Vici), la 3a part del llibre ha estat la més feixuga per alguns lectors, ja que se centra més en la guerra i el setge a Barcelona sense treva. Tampoc va acabar de convèncer a alguns el desenllaç obert de la recerca de "la paraula" misteriosa per part del protagonista, Martí de Zuviria.
Un fragment de la novel·la, destacat pel lector Cristóbal Sánchez, que exemplifica les contradiccions del jove i terrenal protagonista de la novel·la és el següent:
"- Al jefe lo han molido a palos y está en el calabozo - respondió Anfán sin dejar de tragar sopa-. Nos hizo un discurso sobre la honestidad, el efecto de las buenas palabras y lo inútil de la violencia sin causa justa. Entonces vio a un señor prisionero y desarmado y lo atacó a puñetazos. Cuando se lo llevaron a rastras chillaba como un animal, insultando a la virgen, al gobierno y al idiota del rey Karl. Seguro que lo cuelgan.

dimarts, 30 de juliol del 2013

Jo confesso, Jaume Cabré

Títol: Jo confesso
Autor: Jaume Cabré
Any de publicació: 2011
Editorial: Proa
Pàgines: 1005

Resum:
Si la botiga d'antiguitats de la família és tot un univers per al petit Adrià, el despatx del seu pare és el centre d'aquest univers, i el tresor més preuat de tots és un magnífic violí del segle XVIII al voltant del qual giren moltes històries d'aquesta novel·la de novel·les. Jo confesso, és una llarga carta d'amor d'algú que ha hagut de jugar sol durant molts anys, entre llibres vells i secrets inconfessats; algú que ha estimat de manera incodicional; d'algú que se sent culpable d'una mort violenta, i d'algú que no entén el mal que recorre la història d'Occident.

Novel·la comentada el divendres 27 de setembre a les 19h a la biblioteca:

En general una novel·la molt ben valorada per part dels participants al club de lectura.
Se'n va destacar la combinació de sentit de l'humor i seriositat, així com el doble sentit del títol com a carta d'amor i confessió de pecats. També l'enllaç de diferents escenes de maldat i humanitat, sovint descarnades i brutals, que acaben convertint la novel·la en un tractat d'història de la maldat contemporània. Tot amb el fil conductor de les entranyables figures del shèriff Cartson i Àguila Negra, fent de terapeutes psicològics de la solitud del protagonista, Adrià Ardèvol.
Cabré utilitza durant tota la novel·la els recursos de l'analepsi (flashback en anglès) i la prolepsis (flashforward en anglès), que desconcerten una mica al lector però que mantenen les intrigues de les diferents trames i temps obertes fins al final. Alguns lectors van comentar que aquests canvis temporals i de 1a a 3a persona els havien dificultat la lectura, sobretot al principi. Són recursos que ja trobàvem a Les veus del Pamano del mateix autor i que han utilitzat prèviament d'altres autors reconeguts com Faulkner, John le Carré, Miguel Delilbes o Juan Rulfo. Aquests canvis temporals sobtats també són recursos molt utilitzats en cinema (La Conquesta de l'honor, Doctor Zhivago, Pulp Fiction...) i en sèries de TV (Lost, Fringe, Breaking Bad...).

Si t'ha agradat potser també t'agradaran:

dilluns, 8 de juliol del 2013

L'intrusista, Jordi Boladeras


Tïtol: L'intrusista
Autor: Jordi Boladeras Sancho
Any de publicació: 2006
Editorial: Viena
Pàgines: 121
Gènere: Eròtic
Resum:
¿Quantes vegades has desitjat penetrar en el món secret de les fantasies sexuals d’amics i coneguts? ¿Quants hores has deixat escolar a l’autobús mentre imaginaves com devien fer-s’ho els altres passatgers? ¿Quants amics t’hanconfessat les seves pràctiques i quants hauries volgut que ho fessin? El protagonista d’aquesta novel·la hi ha pensat moltes vegades i està disposat a posar-hi remei... l’únic problema és que el que ha decidit de fer no tan sols és poc ètic... també és il·legal. 
Tot comença quan penja una placa al portal del seu estudi en què diu «sexòleg» i el número del seu pis... una acció del tot intranscendent si no fos que ell no en té el títol (ni aquest ni cap altre). I s’embolica molt més quan els pacients comencen a desfilar pel seu consultori explicant-li allò que mai no confessarien a ningú, llevat que aquesta persona es veiés obligada a callar en virtut del secret professional. 

El comentarem el divendres 26 de juliol, a les 19h a la biblioteca, amb la presència de l'autor i de la Marina Martori, que també participarà de la tertúlia i ens presentarà la seva darrera novel·la.


Si t'ha agradat potser també t'agradaran:




dimecres, 12 de juny del 2013

De com s'escriu una novel·la, Màrius Serra

Fitxa tècnica:
Tïtol: De com s'escriu una novel·la
Autor: Màrius Serra
Any de publicació: 2004
Editorial: Empúries
Pàgines: 239
Gènere: Metaliteratura
Resum:
 De com s’escriu una novel·la és la primera novel·la “sense ficció” de Màrius Serra. És la biografia d’una novel·la (in)acabada que l’autor només va poder concloure gràcies a les 145 propostes de final que li van enviar els lectors. S'hi narra, amb noms i cognoms, la història verídica d’un projecte literari nascut el 1995 i no rematat fins a l’estiu del 2003, en unes setmanes frenètiques d’interacció amb els lectors. L’escriptura de la novel·la coincideix, inevitablement, amb alguns dels sotracs de la vida normal, de manera que en aquesta crònica s’hi barregen qüestions editorials, tècniques, emocionals, literàries, mèdiques, comunicatives i industrials. L’autor verbalitza el plaer d’escriure i explica com li neixen els personatges, però també reviu reunions, negociacions i altres episodis del món cultural que ofereixen la cara més prosaica de la pràctica literària. Hi desfilen autors, editors, crítics, artistes, periodistes, dissenyadors, gent de la televisió i agents literàries. Al final, resulten tan novel·lescos els avatars viscuts per tirar endavant el projecte literari com els que protagonitzen els personatges ficticis de la novel·la.


Comentada amb en Màrius Serra el divendres 28 de juny, a la biblioteca!


Si t'ha agradat potser també t'agradaran:
- Monocle : novel·la (in)acabada, de Màrius Serra
- Mon oncle, de Màrius Serra
- Historia de una novela (el proceso de creación de un escritor), de ThomasWolfe

Que en vam dir a la tertúlia?
La novel·la va ser l'excusa per parlar de tot una mica aprofitant la presència del gran comunicador i "verbívor" Màrius Serra. Aquí en podeu veure algunes fotografies i el comentari d'un dels assistents.
Pel que fa a la novel·la el que més va agradar als lector del club va ser d'una banda les interioritats que s'hi expliquen, que ens permet veure un escriptor "despullat" en tot el procés de creació, revisió, edició, publicació... d'una novel·la i alhora els tripijocs de les editorials i premis literaris. D'altra banda el lèxic sempre ric en Màrius Serra però alhora natural i adaptat com ell mateix va explicar a les necessitats de cada moment, context i intenció de l'autor. I per últim un altre punt fort van ser els equívocs i el joc entre realitat i ficció, que al tractar-se d'una novel·la basada principalment en fets reals i viscuts pel propi autor, desconcerta molt al lector i dóna molt de joc quan s'introdueix sense avisar algun fragment de ficció com el meravellós capítol del "viatge a Cardona", destacat per diversos lectors.

dimecres, 8 de maig del 2013

L'Amant, Marguerite Duras


Fitxa tècnica:
Títol original: L’Amant
Autora: Marguerite Duras (pseudònim de Marguerite Germaine Marie Donnadieu)
Any de publicació: 1984
Editorial: Tusquets
Pàgines: 140
Gènere: Clàssics de la literatura

Resum: 
Aquesta narració autobiogràfica, escrita amb tota la intensitat del desig, és una història d’amor entre una adolescent de quinze anys i un ric comerciant xinès de vint-i-sis. La noia, pobra però bellísima, que viu a Indoxina, és la pròpia escriptora, que ens parla d’una complexa i apassionada relació d’amor-odi entre la jove parella que no solament va desencaixar la família sinó que li va deixar gravats prematurament els trets de la maduresa a la cara. Amb aquesta història, seran pocs els lectors que quedin immunes davant la passió contagiosa que traspua el llibre.
La pel·lícula dirigida per Jean-Jaques Annaud i estrenada el 1992 la projectarem a la biblioteca el divendres 10 de maig, a les 19h:


Si t'ha agradat, potser també t'agradaran:

Que en vam dir a la tertúlia?
Comentat el divendres, 31 de maig a les 19h a la biblioteca:
A la tertúlia el vam llegir per recomanació d'un dels tertulians que no va dubtar a posar-li un 10, ja que per a ell representa "el primer llibre que es va comprar" i un dels millors que ha llegit.
En general va agradar molt, tot i que a algunes lectores els van desorientar els canvis temporals i en certa manera el desordre en la presentació dels records de la protagonista.
A d'altres en canvi els va agradar precisament aquest tipus de narració en que sembla que "t'estigui explicant davant teu el que li va passar" i sí que van trobar-li la gràcia als canvis en el temps dels records i en el jo narratiu, combinant la 1a persona per a la protagonista i el narrador omniscient per a la resta. 
També va haver-hi debat sobre els límits entre llibertat i pressió de l'entorn social en les accions de la jove protagonista (basada en la joventut de la mateixa escriptora), així com la tensió entre estatus social i diners i el paper moral de la mare.
Un dels paràgrafs més evocadors de la novel·la que va seleccionar un lector va ser el següent:
            "L'home elegant ha baixat de l'automòbil, fuma una cigarreta anglesa. Mira la noia del feltre d'home i de les sabates daurades. S'hi apropa lentament. És visible, està intimidat. No somriu de seguida. De seguida li ofereix una cigarreta. Li tremola la mà. Hi ha la diferència de raça, no és blanc, cal que la superi, per això tremola. Ella li diu que no fuma, gràcies. Ella no li diu res més, no li diu deixi'm en pau. Aleshores ell té menys por. Aleshores ell li diu que li sembla somiar. Ella no respon. No val pas la pena que respongui, què respondria. Aguarda. Aleshores ell li pregunta: d'on ve? Ella li diu que és la filla de la directora de l'escola de noies de Sadec..."

dijous, 28 de març del 2013

El pianista, Manuel Vázquez Montalbán


Fitxa tècnica:

Títol: El pianista
Autor: Manuel Vázquez Montalbán
Any de publicació: 1985
Editorial: Mondadori
Pàgines: 275
Gènere: Crítica històrica, intriga, reflexió sobre el rol dels artistes i intel·lectuals
Aquí pots llegir un article-entrevista sobre la novel·la


El comentarem el divendres 26 d'abril a les 19h a la biblioteca de Martorelles.



Resum: 
Vázquez Montalbán va dir sobre aquesta novel·la "El pianista es un estudio sobre el talante de la progresía española, que ha tenido que hacer frente a muchos desafíos morales, y que ha reaccionado ante la Historia de diferentes maneras". I la va estructurar en tres èpoques: a la Barcelona dels anys 80, a la Barcelona de la postguerra i a París, en la vigília de l’esclat de la guerra civil española.  
La primera part comença als primers anys 80, amb un grup d’antics membres del PSUC, desencantats, treballadors i nous socialdemòcrates, que recorren un nit les Rambles. Després de passar per diferents locals entren finalment al Capablanca, on un pianista sord, Alberto Rosell, anima amb la seva les anades i vingudes els artistes transvestits. En el mateix local hi ha un músic famós, Luis Doria. 
La segona part ens porta a la postguerra barcelonina i transcorre entre terrats d’unes cases de veïns del carrer de la Cera. La fam i la por, els diners, els cotxes, Amèrica i París, els rellogats, les veïnes..., retrat d’un barri pobre i vençut en què l’aparició del nou rellogat, Alberto Rosell, en llibertat després d’haver passat sis anys de la presó, provoca primer curiositat i després un gran enrenou.
La tercera part transcorre al París de 1936, on ha arribat Alberto Rosell després d’aconseguir una beca per a estudiar música. Viu a l’apartament que Luis Doria comparteix amb una cantant mediocre anomenada Teresa. Els tres personatges viuen des de París com es couen els esdeviments que aviat esclataran a Espanya.


La pel·lícula:
La novel·la va ser traslladada al cinema en una pel·lícula dirigida per Mario Gas i estrenada a França el 1998 i a Espanya el 1999.


Documental recent sobre Vázquez Montalbán:

Entrevista Epílogo:


Si t'ha agradat la novel·la potser també t'agradarà:
- Los Mares del sur, o algun altre de la sèrie del detectiu Pepe Carvalho.
- Les veus del Pamano, de Jaume Cabré.
- Soldados de Salamina, de Javier Cercas.
- El embrujo de Shangai, de Juan Marsé.
....
Què en vam dir:
El pianista ha estat una novel·la que ha despertat gustos extrems, o no ha agradat gens o ha entusiasmat als lectors i lectores del club de lectura.
Als que no els ha acabat d'enganxar han trobat la narració lenta i massa plena de disgressions i reflexions que els feien perdre el fil de l'acció i la trama.
Als que sí els ha agradat n'han destacat els paral·lelismes de les tres parts i sobretot els finals de cada part, per impactants, oberts i que "fan pensar".
Als lectors amb més bagatge històric també els ha despertat records d'infància i joventut i han destacat la verosímilitud de l'ambientació a la Barcelona de postguerra i de la primera democràcia, apuntant que es podria llegir "com un llibre d'història" per als joves actuals.
Entre els suspens sense pal·liatius i l'excel·lència (algú va dir que era "dels millors llibres que hem llegit"), seguirem amb la línia de notables dels llibres comentats.
Assenyalar també que la ruta literària per Barcelona que s'havia de fer l'endemà es va suspendre per la pluja i es farà el dissabte 25 de maig. Algú va suggerir que es podria fer la ruta de la tercera part, ambientada a París, o de la segona, pels terrats de Barcelona, però de moment passejarem a peu de carrer per La Rambla i el Raval! 

dilluns, 25 de febrer del 2013

Las cenizas de Ángela, Frank McCourt


Fitxa tècnica:

Títol original: Angela's Ashes
Autor: Frank McCourt
Editorial: Maeva
Pàgines: 483

Gènere: Autobiografia / Novel·les basades en fets reals
Aquí pots llegir-ne un fragment
El comentarem el divendres 22 de març a les 19h a la biblioteca de Martorelles.


Resum:
«Quan rememoro la meva infantesa em pregunto com vàrem poder arribar tan sols a sobreviure. Va ser, evidentment, una infantesa miserable.» Així comencen les memòries de Frank McCourt, nascut a Nova York en l'època de la Depressió en una família irlandesa i criat al suburbis de Limerick, Irlanda.
Un pare alcohòlic i inepte, una mare abnegada i pietosa, set fills petits, una casa ruïnosa… Una infància de fam i dolor narrada amb la veu d’un nen perspicaç i observador capaç de transformar el dolor en situacions divertides i ingènues però de connotacions profundes. Unes memòries corprenedores que sedueixen des de les primeres pàgines amb un llenguatge agredolç i un humor tan agut com irònic. Un best seller impactant distingit amb el Premi Pulitzer

La pel·lícula:
Aquest llibre va ser traslladat al cinema en una pel·lícula dirigida per Alan Parker.



Si t'ha agradat potser també t'agradaran:
- El professor, del mateix autor
- El secret del meu turbant, de Nàdia Ghulam
- Oliver Twist, de Charles Dickens
....

Què en vam dir:
Las cenizas de Ángela va ser un llibre que va portar molta controvèrsia dins la tertúlia. Tots els membres van coincidir en que es tractava d'un llibre trist i dur. Però de fet, reflexava una realitat, la realitat irlandesa dels anys 30. McCourt aconsegueix uns personatges molt ben travats que fan que el lector empatitzi plenament amb ells.



A alguns dels membres no va agradar l'estil periodístic de l'autor en tant que no podia ser que un nen s'adonés de segons quines coses. D'altres en canvi, van elogiar els tocs d'humor, és a dir, la innocència de l'infant en moments durs. 



La majoria d'integrants va valorar la novel·la amb un 8. Només una membre la va suspendre.

divendres, 25 de gener del 2013

El celler, Noah Gordon


Fitxa tècnica
Títol original: The winemaker
Autor: Noah Gordon
Editorial:  Roca editorial
Pàgines: 382


Comentat el 22 de febrer a les 18 h a la biblioteca de Martorelles. 
En el marc de les activitats de Biblioteques amb DO.

Resum: 
El Llenguadoc, França, finals del segle XIX. En Josep Álvarez descobreix de la mà d'un viticultor francès l'art de l'elaboració del vi. Des d'aquest moment, la seva vida restarà dominada per aquesta passió.
Malgrat la seva joventut, en Josep ja ha conegut a la vida l'amor, les intrigues i el treball ardu, experiència que, junt amb la seva vocació, caracteritzarà el seu destí. Després de participar contra la seva voluntat en un complot polític, fugirà a França, on treballarà per a un viticultor. Tot i la por que sent de caure en mans de la justícia, un dia decideix tornar a la seva llar. Lluitant contra els elements en Josep empren una aventura tan àrdua com fascinant: l'elaboració d'un bon vi. Al seu voltant els habitants de Santa Eulàlia: la jove vídua Marimar i el seu fill Francesc; en Nivaldo, el botiguer d'origen cubà; en Donat, el germà obrer d'en Josep, tots ells personatges que poblen aquesta rica novel·la
El celler conté l'essència de totes les obres anteriors de Noah Gordon: històries personals de força, personatges vitals, retrats fidedignes d'una època, creats per un escriptor, la sensibilitat i l'encert del qual ha admirat milers de lectors al llarg dels anys.
El celler és el tribut de Noah Gordon al nostre país, una apassionada novel·la al voltant del fascinant món del vi.

Si t'ha agradat El celler de Noah Gordon potser t'agradaran també:

Què en vam dir: 
Els participants a la tertúlia van coincidir a valorar que es tracta d'una novel·la molt ben ambientada i documentada sobre el món del vi i la societat catalana, concretament a la zona del Penedès, a finals del segle XIX. A molts els va despertar records de com havien viscut o vist fer el vi a Martorelles i rodalies no fa tants anys, de fet a algunes cases del poble encara s'hi conserven bótes, premses i antics espais destinats a usos vinícoles.
En aquest marc incomparable la novel·la podia haver donat una mica més de sí, segons va coincidir sobretot la part masculina de la tertúlia. En general tothom va trobar la història una mica plana, previsible pel que fa al desenvolupament de la trama i dels personatges. El personatge principal és molt treballador i perserverant però potser li falta un xic d'empenta i no té girs massa inesperats, en canvi hi ha personatges secundaris que van agradar i que podien haver-se desenvolupat més.

En general, la novel·la va agradar i es va valorar amb un 8 sobre 10.

dijous, 10 de gener del 2013

Barcelona Connection, Andreu Martín



Fitxa tècnica
Títol: Barcelona Connection
Editorial: Byblos
Pàgines: 238


El comentarem al Cafè i tertúlia de divendres 25 de gener del 2013 a les 18.00 h.


Resum: 
Paco Huertas, un jove i honest policia, inicia una investigació en un barri marginal de la Barcelona pre-olímpica. Durant la investigació anirà descobrint com la mafia internacional, acabada d'arribar a Espanya, s'està fent amb el poder del crim organitzat i controla i connecta mons aparentment separats com els de les drogues, la prostitució, la policia o la justícia.

Manuel Vázquez Montalbán va fer el pròleg de la novel·la i en va extreure la següent afirmació: «Con esta novela, Barcelona penetra en el imperio del crimen internacional».


La pel·lícula: 
Està estretament vinculada amb la novel·la, doncs aquesta neix com un encàrrec de guió per a la pel·lícula, que no va acabar de convèncer a Andreu Martín, i això el va empènyer a acabar la novel·la completa seguint el seu propi estil. 

Aquí podeu veure la pel·lícula sencera: