Calaveres atònites, de Jesús Moncada

Any de publicació: 1999

Núm. de pàgines: 233

Editorial: La Magrana

> sobre l'autor, Jesús Moncada

Comentada al pati de la biblioteca el divendres 28 de maig, a les 18:30h.

Què en vam dir?

Una novel·la clàssica de la literatura contemporània catalana, que a algunes lectores els va costar connectar-hi. Probablement pel seu peculiar sentit de l'humor sarcàstic o pel llenguatge en un català d'època i en part dialectal. D'altres però en van gaudir molt i en van destacar la sorna i crítica a les institucions i a la doble moral imperant durant el franquisme. 

Als capítols, que com a contes curts que són poden ser llegits de forma independent, hi són recurrents temes com la mort i la inconsistència de les convencions i normes socials.

Una de les parts que més va agradar és l'anada del secretari Malloll Fontcada cap a Mequinensa, amb un autobús de línia de l'època talment com si s'aproximés al far west. De fet algun lector hi va trobar similituds amb una pel·lícula emblemàtica de John Ford: El hombre que mató a Liberty Valance (The Man Who Shot Liberty Valance, 1962).

Un cop arribat al seu nou lloc de treball al poble de Mequinensa, una de les frases més esplèndides de la novel·la, és aquesta mena de carpe diem a la catalana que el jutge de pau, Crònides, li deixa anar al seu nou secretari, Malloll FOntcada, acabat d'arribar:

"No treballi tant, senyor secretari, deixi la paperassa i vingui a finestrejar. Guaiti, fixi's en aqueixa noia tan bonica que travessa la plaça. No badi, cregui'm, això dura poc. En un tres i no res, passem d'embrions incerts a calaveres atònites." 

Si t'ha agradat Calaveres atònites potser també t'agradin:

- Totes les bèsties de càrrega, de Manuel de Pedrolo

- Els jocs florals de Can Prosa, de Santiago Rusiñol

- El cafè de la granota, de Jesús Moncada

La ciutat i la casa, de Natalia Ginzburg

Any de publicació: 1984

Títol original: La città e la casa

Traducció: Meritxell Cucurella-Jorba

Núm. de pàgines: 247

Editorial: Club Editor

Comentat el divendres 7 de maig, a les 18:30h.

A la biblioteca, amb l'escriptora i periodista Anna Ballbona.

Què en vam dir?

La darrera novel·a que va escriure de Natallia Ginzburg (1916-1991) va generar una tertúlia molt participativa entre les lectores, magistralment conduïda per l'Anna Ballbona.

Va agradar molt el format epistolar, que dóna veu i protagonisme en primera persona a tots els personatges. Uns personatges sovint contradictoris i erràtics, com la vida mateixa, que s'emmarquen en les crisis existencials, familiars i socials de la societat occidental. Tots relacionats entre ells, s'escriuen amb diferents registres i intencions. Els uneix d'alguna manera la recerca d'un sentit de pertinença, d'una llar, física i emocional, movent-se a cavall d'Itàlia i Amèrica, a finals del segle XX.

Si t'ha agradat La ciutat i la casa potser també t'agradin:

- Sagitari, de Natalia Ginzburg

- Família, de Natalia Ginzburg

- Adreça desconeguda, de Kressmann Taylor

Siete cuentos misóginos, de Patricia Highsmith / Tothom hauria de ser feminista, de Chimamanda Ngozi Adichie

Dimecres 24 de març a les 19h, tertúlia feminista de l'assaig "Tothom hauria de ser feminista", de Chimamanda Ngozi Adichie, amb l'escriptora Marina Martori.

Any de publicació: 2016

Núm. de pàgines: 58

Editorial: Fanbooks

Divendres 26 de març a les 18:30h, tertúlia literària dels relats "Siete cuentos misóginos", de Patricia Highsmith, amb l'escriptora Anna Ballbona.

Any de publicació: 1975

Núm. de pàgines: 61

Editorial: Alianza

+ sobre l'autora

Comentada el divendres 26 de març. Coses que vam dir:

- Adaptacions al cinema: Highsmith fou una autora de molt èxit als anys 50, sobretot a partir de l'adaptació de la novel·la Extraños en un tren, per Alfred Hitchcock. L'adaptació de la novel·la Carol, va ser un altre èxit i aquesta novel·la trencà una mica amb l'estil i algun estereotips en els personatges femenins anteriors de Highsmith. 

- Referent en el gènere del suspens i la novel·la negra, l'autora destil·lava també un humor negre i una capacitat per transmetre crueltat amb poques paraules, com demostra amb aquests contes.

- Estil narratiu trepidant, amb presència de girs bruscs i predilecció per personatges amb problemes psicològics i alienacions mentals.

- Personatges contradictoris, segons com es miren tintats de misoginia i emmarcats en una crítica satírica i social. Sembla que en algun cas responen a un punt de venjança personal de l'autora cap a persones reals que va conèixer.

Si t'ha agradat Siete cuentos misóginos potser també t'agraden: 

- Polpa, de Jordi Masó

- Elles també maten, de diverses autores

- Marley estaba muerto, de Carlos Zanón

No sóc aquí, d'Anna Ballbona

                                         

Any de publicació: 2020

Núm. de pàgines: 245

Editorial: Anagrama

.

Comentada online amb l'autora el divendres, 26 de febrer. 

+ sobre l'autora

Coses que vam dir:

- El paisatge "poligonero" com un personatge més.

- Sentit de l'humor i ironia sarcàstica molt genuïns de l'autora.

- Evolució de les creences i religions, personatge curiós de "l'Home d'allà Dalt".

- Vocabulari molt ric i que compta també amb els mots que es perden, de pagès.

- Pressió urbanística que fa canviar els entorns i paisatges de generació en generació a l'àrea metropolitana.

- Novel·la que enganxa de principi a final i ha agradat molt, per estil, vocabulari i retrat d'un món que s'en va.

- L'estranyesa amb un/a mateix/a  i la capacitat de sorprendre's de la pròpia família i orígens, com a fil conductor de la novel·la

 - Plans de futur de l'autora, escrivint una nova novel·la, amb voluntat de trilogia temàtica al voltant de la família i les seves relacions. La protagonista seguirà sent una dona amb nom de dues síl·labes! ;)

Si t'ha agradat No soc aquí potser també t'agraden: 

- Joyce i les gallines, d'Anna Ballbona

- Argelagues, de Gemma Ruiz

- Jambalaia, d'Albert Forns

La força d'un destí, de Martí Gironell

Any de publicació: 2018

Núm. de pàgines: 317

Editorial: Columna

Coses que vam dir:

La novel·la basada en la fascinant biografia de Zeferino Carrión la vam poder comentar amb el seu autor, Martí Gironell, que va explicar que la idea li va sorgir en una trobada/dinar de Sant Jordi entre escriptors i escriptores el 2014, a Barcelona. Alhora de servir-los el vi, del celler Jean Leon, els van explicar la història de Carrion (nom real de Jean Leon) i el va captivar. Amb permís dels comensals del gremi, es va anticipar a demanar la història biogràfica per novel·lar-la i s'hi va començar a posar.

Les preguntes de les participants al club van anar encaminades a saber què hi havia de cert i què de ficció en la novel·la, que tenia una base ja de per sí molt suculenta en la vida real del protagonista. Tot i així hi ha algunes llicències literàries que fan la novel·la encara més captivadora. 

També es va preguntar sobre les possibilitats de portar la història novel·lada al cinema o la TV, pas dificultós principalment per raons pressupostàries, així com pels escenaris i dobles de famosos amb els que s'hauria de comptar.

Si t'ha agradat La força d'un destí potser també t'agraden: 

- Quan en dèiem xampany, de Rafel Nadal

- Argelagues, de Gemma Ruiz

- Manto Negre, de Marta Trillas

El crit, de Blanca Busquets

                                               Any de publicació: 2019

Núm. de pàgines: 231

Editorial: Proa

Comentada amb l'autora el divendres 11 de desembre, a les 18:30 en directe per internet.

Coses que vam dir:

No era una tertúlia qualsevol, doncs El crit, de Blanca Busquets, ha tingut l'honor de ser la novel·la més prestada del 2020 a la Biblioteca de Martorelles! 

La combinació entre novel·la històrica/social i psicològica/amorosa és una fòrmula que també va seduir a les lectores del club. Just feia poc del 3er aniversari dels atemptats i les mobilitzacions independentistes del 2017 i reviure de forma fictícia aquells fets recents va facilitar que es possessin en la pell dels personatges protagonistes. Sis personatges amb una vida atzarosa, que farà que es creuin els seus destins. Una marca i guiny de les novel·les amb DO Blanca Busquets, com la xocolata que les acompanya a la perfecció.

Si t'agrada El crit potser també t'agraden: 

- Un secret a l'Empordà, d' Imma Tubella

- El silenci sota l'aigua, de Mònica Esbert

- La fugitiva, de Blanca Busquets

Permagel, d'Eva Baltasar

  Any de publicació: 2018

Núm. de pàgines:187

Editorial: Club Editor

Comentada amb l'autora el divendres 30 d'octubre, a les 18:30 en directe per internet:

https://meet.jit.si/ClubdeLectura/Bibliotecamartorelles

Coses que vam dir:

La primera tertúlia telemàtica per internet del club de lectura de Martorelles va sortir prou bé i vam tenir la sort de fer-la amb la poeta i escriptora Eva Baltasar, amb qui vam comentar la seva primera novel·la: Permagel.

Una novel·la que es va iniciar quan l'autora va anar a una consulta psicològica i com a teràpia li van recomanar que escrivís la seva biografia. La narració va derivar, amb múltiples derivades ficcionades i llicències literàries, en una novel·la que ha estat un fenomen literari.

Les lectores que van participar a  la tertúlia en van destacar l’inici dur, difícil de pair, que l’autora va definir irònicament com inici “allunyalectors”. En canvi la forma narrativa en primera persona ajuda molt a anar seguint amb proximitat la trama i a situar-nos ben endins de la ment turmentada de la protagonista.

Una protagonista amb qui es van trobar similituds amb el de la Metamorfosi de Kafka, que es desperta un dia convertit en escarabat. Salvant les distàncies entre literatura fantàstica i realista, Gregori Samsa i la protagonista sense nom, lesbiana i amb tendències suicides de Permagel, comparteixen certa angoixa existencialista i dificultats de comunicació amb l’entorn social i familiar.

Un altre tret que es va comentar i destacar en la narrativa de Baltasar és la petjada poètica en el seu estil. Doncs si bé és una novel·la que no s’allunya d’una realitat versemblant les descripcions i la narrativa són plenes de metàfores, imatges i poesia. Es nota la vocació poètica de l’autora, que prèviament a aquesta novel·la havia publicat deu llibres de poesia i va admetre que ella fins i tot fent narrativa no deixa mai de pensar poèticament. Imatges com la comparació d’uns cabells d’una amant amb cables de fibra òptica o el descriure com és estar al llit amb una dona amb el túnel de la pel·lícula La Gran Evasión, són pura poesia, personal i transferible. 

Si t'agrada Permagel potser també t'agraden: 

- Boulder, d'Eva Baltasar

- Les possessions, de Llucia Ramis

- Jambalaia, d'Albert Forns