dimecres, 30 d’abril del 2014

Lolita, Vladimir Nabokov

Títol original: Lolita
Autor: Vladimir Nabokov
Any de publicació: 1955
Gènere: romàntic, eròtic, psicològic.
Pàgines: 380
Editorial: Proa
Adaptació al cine: Lolita, dirigida per Stanley Kubrick


Lolita, el llibre  més controvertit de l'escriptor rus Vladimir Nabokov, ens explica la intensa i obsessiva relació entre un home madur i una adolescent precoç.  L’autor es recrea en el tema de l’amor i el desig sexual. El llenguatge del protagonista, Humbert Humbert, ens endinsa en un món ple de metàfores i jocs de paraules, on les passions més abjectes es confonen amb els retrats més paròdics i pintorescos de la societat nord-americana. Així, els lectors presenciarem un itinerari vital que va des de la bogeria i la mort, fins a la violència més estilitzada. Nabokov passa per diferents nivells de lectura, des del relat romàntic i eròtic fins a la perversió psicopatològica i la moral. 



Comentada el divendres 30 de maig a les 19h. Què en vam dir?

Aquesta clàssica novel·la va generar un debat entre els participants a la tertúlia sobre si per escriure sobre sentiments i patologies psicològiques com les que descriu Nabokov s'han d'haver viscut en primera persona o es pot ser versemblant simplement escrivint des de la distància. Un debat que ve de lluny i que està relacionat amb allò que hi ha d'autobiogràfic en les autores i autors de tota novel·la o obra de ficció. 

També es va destacar que és una obra de les no recomanades d'entrada per a menors d'edat o primeres lectures de joventut, ja que el tema de la pederàstia és prou complex i espinós, tot i que en la novel·la és tractat sense descriure en cap moment escenes sexuals explícites.
El punt de vista narratiu, des de l'òptica del "dolent", en un to entre la disculpa i l'auto-confessió, fa que la novel·la sigui original i enganxi.

Pel que fa a les dues adaptacions cinematogràfiques, la de l'any 1962 amb guió del propi autor i dirigida per Stanley Kubrick i la del 1997 d'Adrian Lyne, es va destacar sobretot la primera, en blanc i negre i més fidel a la novel·la que la segona. Tot i que sempre és difícil plasmar en imatges impressions i descripcions psicològiques com les d'aquesta novel·la.

Si t'ha agradat potser també t'agradaran:
Parla, memòria : una autobiografia reviscuda / Vladímir Nabòkov
- La Verdad sobre el caso Harry Quebert / Joël Dicker
Un Tros de cel / Isabel-Clara Simó
- Paraules emmetzinades/ Maite Carranza

dijous, 10 d’abril del 2014

El nom de la Rosa, Umberto Eco

Títol original: Il nome della rosa
Autor: Umberto Eco
Any de publicació: 1980
Editorial: Destino
Pàgines: 572
Gènere: Històric, detectivesc, intriga
Adaptació al cine: Der name der Rose, estrenada el 1986





Comentada el divendres 25 d'abril. Què en vam dir?
Aquesta novel·la clàssica d'Umberto Eco ha estat molt ben valorada pels participants a la tertúlia en línies generals. 
Ha generat debats sobre temes històrics i socials inherents a la novel·la com el paper aglutinador de poder de l'Església al llarg de la història, a vegades humanitzant i a vegades deshumanitzant; l'evolució dels diferents suports d'escriptura i del concepte de biblioteca de l'edat mitjana fins als nostres dies; o la utilitat i importància dels estudis humanístics en la educació d'una ciutadania formada per persones amb esperit crític. 
També ha generat debats literaris sobre el gènere, a cavall entre la novel·la històrica i detectivesca. 
Dels aspectes més ben valorats de la novel·la s'ha destacat el ritme i la intriga que manté al lector en vetlla fins al final i el caràcter dubitatiu i postmodern del protagonista, mentre que a la part negativa de la balança s'hi han posat les a vegades excessives cites en llatí o digressions filosòfiques.
Tampoc ha agradat massa, entre els que l'han vist, l'adaptació cinematogràfica, amb un final massa ensucrat prototípic de Hollywood. De fet li va passar al mateix a Umberto Eco, que va quedar tan descontent que va renunciar a vendre els drets perquè es fes cap més pel·lícula de novel·les seves.
Finalment s'han assenyalat curiosos homenatges de l'autor a d'altres autors que admira en alguns personatges de la novel·la. És el cas de la parella protagonista: Guillem de Baskerville deu el ser nom d'una banda al filosòf i teòleg franciscà Guillem d'Occam i de l'altra al detectiu Sherlock Holmes, protagonista de la novel·la El gos de Baskerville. Mentre que el narrador i aprenent Adso té similituds fonètiques amb un personatge de El Diàleg de Galileu i amb el Dr. Watson, parella de Holmes a les novel·les de detectius d'Arthur Conan Doyle. També hi ha un petit homenatge a Jorge Luis Borges, en la figura del personatge de Jorge de Burgos i en la recreació de la biblioteca inspirada en part en un relat curt "La biblioteca de Babel" de l'autor argentí.
Per acabar es van recomanar dues visites a monestirs benedictins propers que poden tenir similituds i que també van patir incendis reals: El de San Juan de la Peña a Huesca i el de Sant Feliu de Guíxols a Girona. 


Si t'ha agradat potser també t'agradaran: