Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris crítica. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris crítica. Mostrar tots els missatges

divendres, 31 de maig del 2019

1984, de George Orwell

Any de publicació: 1948
Traducció: Lluís-Anton Baulenas 
Núm. de pàgines: 300
Editorial: Sàpiens, Ed. 62
Resultado de imagen de 1984 el periódico orwell
Tres  de los carteles de Manuel Hinojosa, con textos sugeridos por sus seguidores.

Comentat el divendres, 31 de maig, a la biblioteca.
Què en vam dir?

La tertúlia sobre 1984, en ple final de tres campanyes electorals, va servir per valorar en quina mesura aquest gran clàssic de la literatura universal segueix sent vigent o no als nostres dies.
El llenguatge publicitari i de la campanyes electorals; l'evolució de la indústria de l'alimentació; les tortures i els maltractaments psicològics; el control per part de governs i empreses de les nostres vides i l'ús de la informació personal... Van ser alguns dels temes que vam comentar, que Orwell utilitzava al llibre i que han esdevingut en bona mesura inquietantment profètics. En aquest sentit es van citar exemples d'actualitat, com els casos (amb pel·lícula inclosa) Snowden i Julian Assange o la recent guerra empresarial entre les multinacionals d'origen nord-americà i xinès. 
Aquí hi va haver un debat, que en termes d'Umberto Eco, podríem resumir en:  lectors i lectores del club més "apocalíptics", que creien que les profecies d'Orwell s'estaven complint i el món va cada cop a pitjor; i d'altres de més optimistes o "integrats", que valoraven més els aspectes positius que els negatius dels avenços científics, tecnològics...  
Per acabar es van presentar d'altres obres distòpiques, d'autors anteriors i posteriors a Orwell (Aldous Huxley, Ray Bradbury...) i es va projectar l'inici de la pel·lícula, adaptada i dirigida per Michael Radford i estrenada justament el 1984.  


divendres, 26 d’abril del 2019

divendres, 28 de setembre del 2018

Els Jocs Florals de Can Prosa, de Santiago Rusiñol / A tots els que heu vingut, de Marc Rosich

Títol: Els Jocs Florals de Can Prosa
Any d'estrena original: 1902
Director: Santiago Rusiñol
Any d'estrena adaptació de Jordi Prat: 2018
Núm. de pàgines: 99
Editorial: Arola 


Títol: A tots els que heu vingut
Any d'estrena original: 2017
Director: Marc Rosich
Núm. de pàgines: 173
Editorial: Arola 


Comentades el divendres 28 de setembre a la biblioteca:
Una obra de teatre contemporània i una altra de clàssica portada a l'actualitat, que coincideixen en tractar amb sentit de l'humor sarcàstic aspectes suposadament  seriosos i trascendents de la política i la societat catalanes.
Perquè com va dir el gran Billy Wilder "Si has de dir a la gent la veritat, fes-ho amb gràcia o et mataran". 

dimecres, 18 d’octubre del 2017

T'estimo si he begut, d'Empar Moliner

Any de publicació: 2004
Núm. de pàgines: 203
Editorial: Quaderns Crema



Comentat el divendres 27 d'octubre amb la Marina Cueto:

Es van destacar les similituds estilístiques amb autors com Quim Monzó o Sergi Pàmies, amb qui sovint s'ha vinculat a Empar Moliner, ja sigui per ser de generacions properes, per conrear el gènere dels contes, per la influència d'autors nord-americans... Alguna lectora va dir que Moliner li semblava la germana petita de Monzó, d'altres van afegir que l'estil de Moliner és potser més "directe". Sigui com sigui, Monzó ha estat un dels seus mestres i així ho ha reconegut sempre Moliner amb qui comparteix una forma cínica, àcida i a vegades "gamberra" de veure la vida.

La Marina Cueto va fer constar un punt en comú de molts dels contes d'aquest recull ("La invenció de l'aspirina", "La gran muralla", "El dia de la dona"...): Gent que es creu o es pensa que és especial, única i irrepetible i que acaba descobrint que és completament corrent, normal i mundana... 





Si t'ha agradat potser també t'agradaran:

dijous, 28 de març del 2013

El pianista, Manuel Vázquez Montalbán


Fitxa tècnica:

Títol: El pianista
Autor: Manuel Vázquez Montalbán
Any de publicació: 1985
Editorial: Mondadori
Pàgines: 275
Gènere: Crítica històrica, intriga, reflexió sobre el rol dels artistes i intel·lectuals
Aquí pots llegir un article-entrevista sobre la novel·la


El comentarem el divendres 26 d'abril a les 19h a la biblioteca de Martorelles.



Resum: 
Vázquez Montalbán va dir sobre aquesta novel·la "El pianista es un estudio sobre el talante de la progresía española, que ha tenido que hacer frente a muchos desafíos morales, y que ha reaccionado ante la Historia de diferentes maneras". I la va estructurar en tres èpoques: a la Barcelona dels anys 80, a la Barcelona de la postguerra i a París, en la vigília de l’esclat de la guerra civil española.  
La primera part comença als primers anys 80, amb un grup d’antics membres del PSUC, desencantats, treballadors i nous socialdemòcrates, que recorren un nit les Rambles. Després de passar per diferents locals entren finalment al Capablanca, on un pianista sord, Alberto Rosell, anima amb la seva les anades i vingudes els artistes transvestits. En el mateix local hi ha un músic famós, Luis Doria. 
La segona part ens porta a la postguerra barcelonina i transcorre entre terrats d’unes cases de veïns del carrer de la Cera. La fam i la por, els diners, els cotxes, Amèrica i París, els rellogats, les veïnes..., retrat d’un barri pobre i vençut en què l’aparició del nou rellogat, Alberto Rosell, en llibertat després d’haver passat sis anys de la presó, provoca primer curiositat i després un gran enrenou.
La tercera part transcorre al París de 1936, on ha arribat Alberto Rosell després d’aconseguir una beca per a estudiar música. Viu a l’apartament que Luis Doria comparteix amb una cantant mediocre anomenada Teresa. Els tres personatges viuen des de París com es couen els esdeviments que aviat esclataran a Espanya.


La pel·lícula:
La novel·la va ser traslladada al cinema en una pel·lícula dirigida per Mario Gas i estrenada a França el 1998 i a Espanya el 1999.


Documental recent sobre Vázquez Montalbán:

Entrevista Epílogo:


Si t'ha agradat la novel·la potser també t'agradarà:
- Los Mares del sur, o algun altre de la sèrie del detectiu Pepe Carvalho.
- Les veus del Pamano, de Jaume Cabré.
- Soldados de Salamina, de Javier Cercas.
- El embrujo de Shangai, de Juan Marsé.
....
Què en vam dir:
El pianista ha estat una novel·la que ha despertat gustos extrems, o no ha agradat gens o ha entusiasmat als lectors i lectores del club de lectura.
Als que no els ha acabat d'enganxar han trobat la narració lenta i massa plena de disgressions i reflexions que els feien perdre el fil de l'acció i la trama.
Als que sí els ha agradat n'han destacat els paral·lelismes de les tres parts i sobretot els finals de cada part, per impactants, oberts i que "fan pensar".
Als lectors amb més bagatge històric també els ha despertat records d'infància i joventut i han destacat la verosímilitud de l'ambientació a la Barcelona de postguerra i de la primera democràcia, apuntant que es podria llegir "com un llibre d'història" per als joves actuals.
Entre els suspens sense pal·liatius i l'excel·lència (algú va dir que era "dels millors llibres que hem llegit"), seguirem amb la línia de notables dels llibres comentats.
Assenyalar també que la ruta literària per Barcelona que s'havia de fer l'endemà es va suspendre per la pluja i es farà el dissabte 25 de maig. Algú va suggerir que es podria fer la ruta de la tercera part, ambientada a París, o de la segona, pels terrats de Barcelona, però de moment passejarem a peu de carrer per La Rambla i el Raval!