Editorial: Ed. 62 Comentat el divendres, 31 de gener, a la biblioteca. Què en vam dir?
En general no va agradar gaire als participants del club de lectura. El clima en l'ambientació sobrecarregat de malestar, opressió i angoixa no va convèncer, tot i ser un clàssic de la literatura catalana i una de les distòpies més lloades per la crítica literària. Per posar en situació i context a l'autor vam visionar el documental Manuel de Pedrolo : amb el temps obert, i es va comentar la feina de la censura franquista de l'època i la vinculació de l'obra de Pedrolo amb els corrents filosòfics existencialistes i de la literatura de l'absurd.
Divendres 31 d'octubre ens visità l'escriptora Isabel-Clara Simó i vam celebrar la castanyada tot fent tertúlia de les seves novel·les Històries perverses i El gust amarg de la cervesa.
Algunes coses que vam dir:
Amb el plaer de compartir una estona amb una de les millors escriptores del nostres país, vam poder parlar una mica de tot: feminisme, política, educació, literatura... Simó va destacar que el gènere del relats curts o narrativa breu (d'Històries perverses) està sovint maltractat per les editorials i la crítica però que té tan o més de valor que el gènere més ben considerat de la novel·la (El gust amarg de la cervesa).
El lectors van destacar tan de la novel·la com del recull de relats la qualitat literària, la versemblança del seus personatges i la sinceritat en la forma d'escriure de Simó.
L'autora va explicar algunes confidències sobre el procés d'elaboració d'aquestes obres i va remarcar també la dificultat de posar-se en la pell de personatges complexos, ja sigui amb algun tipus de discapacitat o malaltia, o bé amb perversions més o menys comuns i humanes. També va avançar que la seva propera novel·la girarà al voltant de la homosexualitat. Si t'ha agradat potser també t'agradaran: - Els Invisibles / Isabel-Clara Simó - El Meu germà Pol / Isabel-Clara Simó - Elles també maten
Si la botiga d'antiguitats de la família és tot un univers per al petit Adrià, el despatx del seu pare és el centre d'aquest univers, i el tresor més preuat de tots és un magnífic violí del segle XVIII al voltant del qual giren moltes històries d'aquesta novel·la de novel·les. Jo confesso, és una llarga carta d'amor d'algú que ha hagut de jugar sol durant molts anys, entre llibres vells i secrets inconfessats; algú que ha estimat de manera incodicional; d'algú que se sent culpable d'una mort violenta, i d'algú que no entén el mal que recorre la història d'Occident.
Novel·la comentada el divendres 27 de setembre a les 19h a la biblioteca:
En general una novel·la molt ben valorada per part dels participants al club de lectura.
Se'n va destacar la combinació de sentit de l'humor i seriositat, així com el doble sentit del títol com a carta d'amor i confessió de pecats. També l'enllaç de diferents escenes de maldat i humanitat, sovint descarnades i brutals, que acaben convertint la novel·la en un tractat d'història de la maldat contemporània. Tot amb el fil conductor de les entranyables figures del shèriff Cartson i Àguila Negra, fent de terapeutes psicològics de la solitud del protagonista, Adrià Ardèvol.
Cabré utilitza durant tota la novel·la els recursos de l'analepsi (flashback en anglès) i la prolepsis (flashforward en anglès), que desconcerten una mica al lector però que mantenen les intrigues de les diferents trames i temps obertes fins al final. Alguns lectors van comentar que aquests canvis temporals i de 1a a 3a persona els havien dificultat la lectura, sobretot al principi. Són recursos que ja trobàvem a Les veus del Pamano del mateix autor i que han utilitzat prèviament d'altres autors reconeguts com Faulkner, John le Carré, Miguel Delilbes o Juan Rulfo. Aquests canvis temporals sobtats també són recursos molt utilitzats en cinema (La Conquesta de l'honor, Doctor Zhivago, Pulp Fiction...) i en sèries de TV (Lost, Fringe, Breaking Bad...).
