Comentada amb l'autor el divendres 21 de febrer a les 18h a la biblioteca.
Què en vam dir?
Novel·la d'intriga, policíaca, psicològica, de fantasmes i migracions, El oscuro adiós de Teresa Lanza té un rerefons de denúncia social sobre la invisibilitat de determinats col·lectius, com són les dones de la neteja migrants. Novel·la de contrastos entre rics i pobres, vius i morts, Barcelona i perifèries, va agradar i sorprendre la originalitat de fer servir la veu principal de la protagonista morta. També la forma de presentar i caracteritzar els personatges, corals amb la seva complexitat de llums i ombres.
Cinc històries que passen a joves adolescents, abocats a sobreposar-se a les dificultats en aquesta etapa de pas, mentre es van formant i forjant la pròpia consciència d'adults.
Comentat el divendres 25 de febrer, a les 18h amb l'Anna Ballbona a la biblioteca.
Comentat el divendres 28 de gener, a les 18h, a la biblioteca.
Algunes coses que vam dir:
L'autora, sociòloga de professió i referent de moviments feministes del Marroc, ens trasllada amb aquest llibre a dins d'un harem de Fes, als anys 40. En una època en que les formes culturals, religioses, socials... són impregnades de masclisme i de tradicions ancestrals. Vist des de l'òptica d'una nena, amb la màgia molt present als ulls, travessem un pont generacional, acompanyades d'històries orals tradicionals com les de les mil i una nits.
Títol original en alemany: Baba Dunjas Letzte Liebe
Any de publicació original: 2015
Núm. de pàgines: 132
Editorial: Les Hores
Traductor: Ramon Farrés
Comentada el divendres 26 de novembre amb el seu traductor, Ramon Farrés, i la conductora del club de lectura de Martorelles, Anna Ballbona.
Què en vam dir?
Un gran descobriment aquesta novel·la, gràcies primer a l'excel·lent traducció al català de Ramon Farrés i després a la tria de l'Anna Ballbona. Els lectors i lectores en van destacar el clima de realisme màgic creat per Bronsky, el sentit de l'humor i el cant a la vida que representa l'àvia protagonista. A més va ser un gran honor compartir la tertúlia amb el traductor, en Ramon, que es va mostrar molt amable i predisposat a resoldre dubtes i interioritats de la seva feina, indispensable perquè puguem llegir, gaudir i comentar perles com aquesta. A més, ens va avançar que hi ha una altra novel·la d'Alina Bronsky, traduïda també per ell, a punt de ser publicada en català.
Comentat el divendres 29 d'octubre, a les 18:30h, a la biblioteca
Què en vam dir?
Una novel·la que va agrada molt als participants al club de lectura. Se'n va destacar el joc de l'autor amb els lectors, que amb un gir sobtat a la meitat del llibre fa canviar la perspectiva i el punt de vista que es té del narrador de la història.
La narració atrapa tot i ser dura a vegades i intensa, combinant la ficció literària amb la crítica social realista.
El final obert va provocar menys unanimitat en els elogis que la resta de la novel·la.
Un llibre clàssic de la literatura nord-americana, que no va enganxar a algunes lectores i va entusiasmar-ne a d'altres.
S'en va destacar el tractament i descripció dels personatges de l'autora, amb un mirada compassiva cap a ells, tot i que "si un està malament, l’altre està pitjor". També l'ambientació, situada al sud dels Estats Units durants els anys 30 i rica en descripcions físiques i de sentiments.
Amb un clima de tristesa i foscúria, McCullers es capaç de fer aflorar l’esperança en les petites coses, en la particularitat de cada individu. Així cada personatge escapa de l'infortuni, convivint i capejant les pròpies dificultats i contradiccions: un sordmut a qui tothom va explicar les seves confidències, un borratxo que podria impartir classes de sociologia...
L'autora recrea un univers de perdedors singulars, amb una narrativa original i magistral, impròpia d'una jove de poc més de 20 anys, que tenia quan va escriure la novel·la.
També es va recomanar la versió cinematogràfica (dirigida per Robert Ellis Miller el 1968), que alguna lectora havia vist abans de llegir la novel·la.
Comentada al pati de la biblioteca el divendres 28 de maig, a les 18:30h.
Què en vam dir?
Una novel·la clàssica de la literatura contemporània catalana, que a algunes lectores els va costar connectar-hi. Probablement pel seu peculiar sentit de l'humor sarcàstic o pel llenguatge en un català d'època i en part dialectal. D'altres però en van gaudir molt i en van destacar la sorna i crítica a les institucions i a la doble moral imperant durant el franquisme.
Als capítols, que com a contes curts que són poden ser llegits de forma independent, hi són recurrents temes com la mort i la inconsistència de les convencions i normes socials.
Una de les parts que més va agradar és l'anada del secretari Malloll Fontcada cap a Mequinensa, amb un autobús de línia de l'època talment com si s'aproximés al far west. De fet algun lector hi va trobar similituds amb una pel·lícula emblemàtica de John Ford: El hombre que mató a Liberty Valance (The Man Who Shot Liberty Valance, 1962).
Un cop arribat al seu nou lloc de treball al poble de Mequinensa, una de les frases més esplèndides de la novel·la, és aquesta mena de carpe diem a la catalana que el jutge de pau, Crònides, li deixa anar al seu nou secretari, Malloll FOntcada, acabat d'arribar:
"No treballi
tant, senyor secretari, deixi la paperassa i vingui a finestrejar. Guaiti,
fixi's en aqueixa noia tan bonica que travessa la plaça. No badi, cregui'm,
això dura poc. En un tres i no res, passem d'embrions incerts a calaveres
atònites."
La combinació entre novel·la històrica/social i psicològica/amorosa és una fòrmula que també va seduir a les lectores del club. Just feia poc del 3er aniversari dels atemptats i les mobilitzacions independentistes del 2017 i reviure de forma fictícia aquells fets recents va facilitar que es possessin en la pell dels personatges protagonistes. Sis personatges amb una vida atzarosa, que farà que es creuin els seus destins. Una marca i guiny de les novel·les amb DO Blanca Busquets, com la xocolata que les acompanya a la perfecció.
Editorial: Ed. 62 Comentat el divendres, 31 de gener, a la biblioteca. Què en vam dir?
En general no va agradar gaire als participants del club de lectura. El clima en l'ambientació sobrecarregat de malestar, opressió i angoixa no va convèncer, tot i ser un clàssic de la literatura catalana i una de les distòpies més lloades per la crítica literària. Per posar en situació i context a l'autor vam visionar el documental Manuel de Pedrolo : amb el temps obert, i es va comentar la feina de la censura franquista de l'època i la vinculació de l'obra de Pedrolo amb els corrents filosòfics existencialistes i de la literatura de l'absurd.
Any de publicació: 1948 Traducció: Lluís-Anton Baulenas
Núm. de pàgines: 300
Editorial: Sàpiens, Ed. 62
Comentat el divendres, 31 de maig, a la biblioteca. Què en vam dir?
La tertúlia sobre 1984, en ple final de tres campanyes electorals, va servir per valorar en quina mesura aquest gran clàssic de la literatura universal segueix sent vigent o no als nostres dies.
El llenguatge publicitari i de la campanyes electorals; l'evolució de la indústria de l'alimentació; les tortures i els maltractaments psicològics; el control per part de governs i empreses de les nostres vides i l'ús de la informació personal... Van ser alguns dels temes que vam comentar, que Orwell utilitzava al llibre i que han esdevingut en bona mesura inquietantment profètics. En aquest sentit es van citar exemples d'actualitat, com els casos (amb pel·lícula inclosa) Snowden i Julian Assange o la recent guerra empresarial entre les multinacionals d'origen nord-americà i xinès.
Aquí hi va haver un debat, que en termes d'Umberto Eco, podríem resumir en: lectors i lectores del club més "apocalíptics", que creien que les profecies d'Orwell s'estaven complint i el món va cada cop a pitjor; i d'altres de més optimistes o "integrats", que valoraven més els aspectes positius que els negatius dels avenços científics, tecnològics...
Per acabar es van presentar d'altres obres distòpiques, d'autors anteriors i posteriors a Orwell (Aldous Huxley, Ray Bradbury...) i es va projectar l'inici de la pel·lícula, adaptada i dirigida per Michael Radford i estrenada justament el 1984.
Comentat amb l'autor, Carlos Zanón, el divendres 21 de desembre a la biblioteca. Què vam dir?
Per acabar l'any de tertúlies vam tenir el nostre particular regal de Nadal amb la visita d'en Carlos Zanón, amb qui vam poder comentar aquesta novel·la formada per 14 relats. Tots ells nadalencs, negres, barcelonins, musicals, alternatius i dickenians.
El penúltim i més llarg, Marley estaba muerto, dóna nom al conjunt i comença i acaba igual que el Conte de Nadal de Charles Dickens, un homenatge que Zanón fa al llibre que escolliria si en pogués haver escrit un que no fos seu. Aquest relat també es va documentar amb informació de l'article "Papá Noel existe" publicat al suplement Vivir de La Vanguardia.
De fet Zanón va dir que havia gaudit molt escrivint aquest llibre, que va néixer de la seva fascinació des de petit pels contes fantàstics i de Nadal i que va acabar tenint forma de novel·la trinxada de contes. Uns contes protagonitzats per perdedors que volen ser estimats, personatges maltractats i marginats per la societat que "busquen algú que els lliuri la pau i l'amor que els estant sent negats". Aquesta recerca es fa sovint acompanyada de violència, que pot ser física però també psicològica, social, econòmica...
Entre els relats preferits de les lectores i lectors de la tertúlia es van citar: "La familia de los cuatro Lázaros", conte amb dosis de realisme màgic i de terror fantàstic que Zanon va reconèixer com el més personal, doncs els ressuscitats per al dinar de Nadal s'inspiren en familiars seus; també "Lavabo azul", versió del relat "Sad Song" reunit al llibre d'homenatge al disc Berlín de Lou Reed Berlín, capital Alaska; o "Hotel Navidad", que va néixer com un encàrrec d'un conte de Nadal per a un diari de tirada estatal i que va acabar sent l'inici de la resta del llibre (sembla ser que els del diari no van acabar de veure l'esperit nadalenc en la història d'una jove embarassada, de no sabia qui, anant a avortar, acompanyada de dues lesbianes, a un hostal de mala mort). Aquest relat també ha estat publicat al recull Diez Negritos, junt amb 10 més d'altres autors actuals de gènere negre.
La tertúlia va derivar cap al que es considera novel·la negra, anant dels origens amb Edgar Allan Poe iEls crims al carrer Morgue fins a definicions com la que va fer Francisco González Ledesma (un dels autors barcelonins que juntament amb Marsé i Montlabán la crítica ha emparentat amb Zanón) a la seva biografia Historia de mis calles: "Yo suelo definirla -a mi modo, claro- como una novela especialmente urbana, con personajes sin demasiadas certezas, que contenga una intriga y que sea crítica con el poder establecido".
També es va comentar la presència del realisme màgic, vinculat a la fantasia dels contes nadalencs i de terror, que llegits sobretot a la infància havien tingut molt d'impacte en els lectors. Així com la necessitat general dels humans, ja adults, de continuar explicant i escoltant, escrivint i llegint històries, per buscar noves preguntes per fer-nos.
Finalment despertà interès la propera publicació de Problemas de identidad, la continuació de la saga del detectiu Pepe Carvalho. Tot un repte que va assumir Zanon per a gaudi del molts seguidors del popular detectiu privat barceloní.
Novel·la comentada el divendres 29 de novembre. Què en vam dir?
Una novel·la clàssica de la literatura catalana, escrita el 1884 i capaç de connectar de ple amb caràcters, comportaments i situacions socials actuals. Alguns lectors l'havien llegit feia temps i se'n va destacar la atemporalitat en la caracterització de l'avarícia personificada en els protagonistes (Oleguer i Tuies) i i la críticia implícita al sistema capitalista (ambientat en una societat rural en procés d'industrialització).
Gènere: Crítica històrica, intriga, reflexió sobre el rol dels artistes i intel·lectuals
Aquípots llegir un article-entrevista sobre la novel·la
El comentarem el divendres 26 d'abril a les 19h a la biblioteca de Martorelles.
Resum:
Vázquez Montalbán va dir sobre aquesta novel·la "El
pianista es un estudio sobre el talante de la progresía española, que ha tenido
que hacer frente a muchos desafíos morales, y que ha reaccionado ante la
Historia de diferentes maneras". I la va estructurar en tres
èpoques: a la Barcelona dels anys 80, a la Barcelona de la postguerra
i a París, en la vigília de l’esclat de la guerra civil española.
La primera part comença als primers anys 80, amb un grup
d’antics membres del PSUC, desencantats, treballadors i nous socialdemòcrates,
que recorren un nit les Rambles. Després de passar per diferents locals entren
finalment al Capablanca, on un pianista sord, Alberto Rosell, anima amb la seva
les anades i vingudes els artistes transvestits. En el mateix local hi ha un
músic famós, Luis Doria.
La segona part ens porta a la postguerra barcelonina i
transcorre entre terrats d’unes cases de veïns del carrer de la Cera. La fam i
la por, els diners, els cotxes, Amèrica i París, els rellogats, les veïnes...,
retrat d’un barri pobre i vençut en què l’aparició del nou rellogat, Alberto
Rosell, en llibertat després d’haver passat sis anys de la presó, provoca
primer curiositat i després un gran enrenou.
La tercera part transcorre al París de 1936, on ha arribat
Alberto Rosell després d’aconseguir una beca per a estudiar música. Viu a
l’apartament que Luis Doria comparteix amb una cantant mediocre anomenada
Teresa. Els tres personatges viuen des de París com es couen els
esdeviments que aviat esclataran a Espanya.
La pel·lícula:
La novel·la va ser traslladada al cinema en una pel·lícula dirigida per Mario Gas i estrenada a França el 1998 i a Espanya el 1999.
Documental recent sobre Vázquez Montalbán:
Entrevista Epílogo:
Si t'ha agradat la novel·la potser també t'agradarà:
El pianistaha estat una novel·la que ha despertat gustos extrems, o no ha agradat gens o ha entusiasmat als lectors i lectores del club de lectura.
Als que no els ha acabat d'enganxar han trobat la narració lenta i massa plena de disgressions i reflexions que els feien perdre el fil de l'acció i la trama.
Als que sí els ha agradat n'han destacat els paral·lelismes de les tres parts i sobretot els finals de cada part, per impactants, oberts i que "fan pensar".
Als lectors amb més bagatge històric també els ha despertat records d'infància i joventut i han destacat la verosímilitud de l'ambientació a la Barcelona de postguerra i de la primera democràcia, apuntant que es podria llegir "com un llibre d'història" per als joves actuals.
Entre els suspens sense pal·liatius i l'excel·lència (algú va dir que era "dels millors llibres que hem llegit"), seguirem amb la línia de notables dels llibres comentats.
Assenyalar també que la ruta literària per Barcelona que s'havia de fer l'endemà es va suspendre per la pluja i es farà el dissabte 25 de maig. Algú va suggerir que es podria fer la ruta de la tercera part, ambientada a París, o de la segona, pels terrats de Barcelona, però de moment passejarem a peu de carrer per La Rambla i el Raval!
