Novel·la comentada amb l'autora, Sílvia Alcantara, a la tertúlia del divendres, 13 de desembre, a la biblioteca de Martorelles.
Va ser una tertúlia molt enriquidora que Sílvia Alcàntara va cloure amb un poema (Al meu país la pluja) musicat pel mateix Raimon i que podeu trobar a la biblioteca. El poema fa referència a l'educació franquista que va rebre la pròpia autora, Raimon i que és molt present també a Olor de Colònia:
Novel·la que explica la història d'una dona, Carola Milà, que
es reinventa a ella mateixa per tornar a néixer de nou. Una dona pràcticament
sense passat que substitueix el pes de l'estirp per una altra mena d'assumpció
col·lectiva: la de la seva condició de dona.
La
comentarem el divendres 29 de novembre a les 18h amb l'Elisabet Quesada, mestra
especialista en temes de feminisme.
Abans de
la tertúlia projectarem aquest documental editat per TVC:
El divendres 25, a les 19h, vam comentar la novel·la a la biblioteca.
Què en vam dir?
La novel·la més venuda per Sant Jordi i més prestada a les biblioteques aquest any va agradar força a les 25 persones que van participar de la tertúlia.
Es van destacar especialment les relacions de guerra i poder, la reinterpretació del mite de la diada i d'alguns personatges històrics com Rafael de Casanova o Antonio de Villaroel.
La novel·la es va comentar serveix per "conèixer com eren les guerres i el país en aquella època (principis del segle XVIII)". En la línia de la recerca i divulgació històrica actual, de donar més protagonisme a la societat civil i a personatges quotidians i anònims enlloc de les figures mítificades per les classes dirigients, que es tendeixen a analitzar actualment amb més objectivitat.
També van despertar la curiositat d'alguns lectors els detalls arquitectònics de la novel·la sobre les construccions militars, que estan il·lustras àmpliament entre mig de la trama del llibre, com també ho estan alguns personatges històrics que hi apareixen en reproduccions de quadres de l'època.
El to entre la ironia i el sarcasme de la novel·la va convèncer a la majoria de lectors i acosta la novel·la, segons el mateix autor, entre els gèneres històric, d'aventures i la picaresca.
Des les tres parts del llibre (Veni, Vidi, Victus, jugant sarcàsticament amb la frase de Juli César Veni, Vidi, Vici), la 3a part del llibre ha estat la més feixuga per alguns lectors, ja que se centra més en la guerra i el setge a Barcelona sense treva. Tampoc va acabar de convèncer a alguns el desenllaç obert de la recerca de "la paraula" misteriosa per part del protagonista, Martí de Zuviria.
Un fragment de la novel·la, destacat pel lector Cristóbal Sánchez, que exemplifica les contradiccions del jove i terrenal protagonista de la novel·la és el següent:
"- Al jefe lo han molido a palos y está en el calabozo - respondió Anfán sin dejar de tragar sopa-. Nos hizo un discurso sobre la honestidad, el efecto de las buenas palabras y lo inútil de la violencia sin causa justa. Entonces vio a un señor prisionero y desarmado y lo atacó a puñetazos. Cuando se lo llevaron a rastras chillaba como un animal, insultando a la virgen, al gobierno y al idiota del rey Karl. Seguro que lo cuelgan.
Si la botiga d'antiguitats de la família és tot un univers per al petit Adrià, el despatx del seu pare és el centre d'aquest univers, i el tresor més preuat de tots és un magnífic violí del segle XVIII al voltant del qual giren moltes històries d'aquesta novel·la de novel·les. Jo confesso, és una llarga carta d'amor d'algú que ha hagut de jugar sol durant molts anys, entre llibres vells i secrets inconfessats; algú que ha estimat de manera incodicional; d'algú que se sent culpable d'una mort violenta, i d'algú que no entén el mal que recorre la història d'Occident.
Novel·la comentada el divendres 27 de setembre a les 19h a la biblioteca:
En general una novel·la molt ben valorada per part dels participants al club de lectura.
Se'n va destacar la combinació de sentit de l'humor i seriositat, així com el doble sentit del títol com a carta d'amor i confessió de pecats. També l'enllaç de diferents escenes de maldat i humanitat, sovint descarnades i brutals, que acaben convertint la novel·la en un tractat d'història de la maldat contemporània. Tot amb el fil conductor de les entranyables figures del shèriff Cartson i Àguila Negra, fent de terapeutes psicològics de la solitud del protagonista, Adrià Ardèvol.
Cabré utilitza durant tota la novel·la els recursos de l'analepsi (flashback en anglès) i la prolepsis (flashforward en anglès), que desconcerten una mica al lector però que mantenen les intrigues de les diferents trames i temps obertes fins al final. Alguns lectors van comentar que aquests canvis temporals i de 1a a 3a persona els havien dificultat la lectura, sobretot al principi. Són recursos que ja trobàvem a Les veus del Pamano del mateix autor i que han utilitzat prèviament d'altres autors reconeguts com Faulkner, John le Carré, Miguel Delilbes o Juan Rulfo. Aquests canvis temporals sobtats també són recursos molt utilitzats en cinema (La Conquesta de l'honor, Doctor Zhivago, Pulp Fiction...) i en sèries de TV (Lost, Fringe, Breaking Bad...).
¿Quantes vegades has desitjat penetrar en el món secret de les fantasies sexuals d’amics i coneguts? ¿Quants hores has deixat escolar a l’autobús mentre imaginaves com devien fer-s’ho els altres passatgers? ¿Quants amics t’hanconfessat les seves pràctiques i quants hauries volgut que ho fessin? El protagonista d’aquesta novel·la hi ha pensat moltes vegades i està disposat a posar-hi remei... l’únic problema és que el que ha decidit de fer no tan sols és poc ètic... també és il·legal.
Tot comença quan penja una placa al portal del seu estudi en què diu «sexòleg» i el número del seu pis... una acció del tot intranscendent si no fos que ell no en té el títol (ni aquest ni cap altre). I s’embolica molt més quan els pacients comencen a desfilar pel seu consultori explicant-li allò que mai no confessarien a ningú, llevat que aquesta persona es veiés obligada a callar en virtut del secret professional.
El comentarem el divendres 26 de juliol, a les 19h a la biblioteca, amb la presència de l'autor i de la Marina Martori, que també participarà de la tertúlia i ens presentarà la seva darrera novel·la.
De com s’escriu una novel·la és la primera novel·la “sense ficció” de Màrius Serra. És la biografia d’una novel·la (in)acabada que l’autor només va poder concloure gràcies a les 145 propostes de final que li van enviar els lectors. S'hi narra, amb noms i cognoms, la història verídica d’un projecte literari nascut el 1995 i no rematat fins a l’estiu del 2003, en unes setmanes frenètiques d’interacció amb els lectors. L’escriptura de la novel·la coincideix, inevitablement, amb alguns dels sotracs de la vida normal, de manera que en aquesta crònica s’hi barregen qüestions editorials, tècniques, emocionals, literàries, mèdiques, comunicatives i industrials. L’autor verbalitza el plaer d’escriure i explica com li neixen els personatges, però també reviu reunions, negociacions i altres episodis del món cultural que ofereixen la cara més prosaica de la pràctica literària. Hi desfilen autors, editors, crítics, artistes, periodistes, dissenyadors, gent de la televisió i agents literàries. Al final, resulten tan novel·lescos els avatars viscuts per tirar endavant el projecte literari com els que protagonitzen els personatges ficticis de la novel·la.
Comentada amb en Màrius Serra el divendres 28 de juny, a la biblioteca!
La novel·la va ser l'excusa per parlar de tot una mica aprofitant la presència del gran comunicador i "verbívor" Màrius Serra. Aquí en podeu veure algunes fotografies i el comentari d'un dels assistents.
Pel que fa a la novel·la el que més va agradar als lector del club va ser d'una banda les interioritats que s'hi expliquen, que ens permet veure un escriptor "despullat" en tot el procés de creació, revisió, edició, publicació... d'una novel·la i alhora els tripijocs de les editorials i premis literaris. D'altra banda el lèxic sempre ric en Màrius Serra però alhora natural i adaptat com ell mateix va explicar a les necessitats de cada moment, context i intenció de l'autor. I per últim un altre punt fort van ser els equívocs i el joc entre realitat i ficció, que al tractar-se d'una novel·la basada principalment en fets reals i viscuts pel propi autor, desconcerta molt al lector i dóna molt de joc quan s'introdueix sense avisar algun fragment de ficció com el meravellós capítol del "viatge a Cardona", destacat per diversos lectors.
Aquesta
narració autobiogràfica, escrita amb tota la intensitat del desig, és una
història d’amor entre una adolescent de quinze anys i un ric comerciant xinès
de vint-i-sis. La noia, pobra però bellísima, que viu a Indoxina, és la pròpia
escriptora, que ens parla d’una complexa i apassionada relació d’amor-odi entre
la jove parella que no solament va desencaixar la família sinó que li va deixar
gravats prematurament els trets de la maduresa a la cara. Amb aquesta història,
seran pocs els lectors que quedin immunes davant la passió contagiosa que
traspua el llibre.
Comentat el divendres, 31 de maig a les 19h a la biblioteca:
A la tertúlia el vam llegir per recomanació d'un dels tertulians que no va dubtar a posar-li un 10, ja que per a ell representa "el primer llibre que es va comprar" i un dels millors que ha llegit.
En general va agradar molt, tot i que a algunes lectores els van desorientar els canvis temporals i en certa manera el desordre en la presentació dels records de la protagonista.
A d'altres en canvi els va agradar precisament aquest tipus de narració en que sembla que "t'estigui explicant davant teu el que li va passar" i sí que van trobar-li la gràcia als canvis en el temps dels records i en el jo narratiu, combinant la 1a persona per a la protagonista i el narrador omniscient per a la resta.
També va haver-hi debat sobre els límits entre llibertat i pressió de l'entorn social en les accions de la jove protagonista (basada en la joventut de la mateixa escriptora), així com la tensió entre estatus social i diners i el paper moral de la mare.
Un dels paràgrafs més evocadors de la novel·la que va seleccionar un lector va ser el següent:
"L'home elegant ha baixat de l'automòbil, fuma una cigarreta anglesa. Mira la noia del feltre d'home i de les sabates daurades. S'hi apropa lentament. És visible, està intimidat. No somriu de seguida. De seguida li ofereix una cigarreta. Li tremola la mà. Hi ha la diferència de raça, no és blanc, cal que la superi, per això tremola. Ella li diu que no fuma, gràcies. Ella no li diu res més, no li diu deixi'm en pau. Aleshores ell té menys por. Aleshores ell li diu que li sembla somiar. Ella no respon. No val pas la pena que respongui, què respondria. Aguarda. Aleshores ell li pregunta: d'on ve? Ella li diu que és la filla de la directora de l'escola de noies de Sadec..."
Va ser una tertúlia molt enriquidora que Sílvia Alcàntara va cloure amb un poema (Al meu país la pluja) musicat pel mateix Raimon i que podeu trobar a la biblioteca. El poema fa referència a l'educació franquista que va rebre la pròpia autora, Raimon i que és molt present també a Olor de Colònia:
